LETERATUR
Testos orijinal · Cantas traduida · Dramas traduida · Naras traduida · Poesias traduida · Sitas traduida · Testos diversa

Ivan Matveitx

Ivan Matveitx (“Иван Матвеич”) es un nareta scriveda par Anton Chekhov en 1886. Traduida par Andrew Burns.

Lo es la ora ses de la sera. Un de la eruditas rusce sufisinte conoseda – nos va nomi el simple la erudita – senta en sua studio e morde nervosa sua ungias.

“Acel es mera repulsante!” – el dise, regardante a veses sua orolojo. “Acel es la culmina de desrespeta a tempo e labora de otra persones. En England un tal person no ta gania cualce cosa, el ta mori de famia! Espeta, tu va veni…”

E, sentinte la nesesa de versa sua coleria e nonpasientia sur alga cosa, la erudita prosimi la porte, cual gida a la sala de sua sposa, e bateta.

“Escuta, Katya.” – el dise con vose coleriosa. “Si tu vide Piotr Danilytx, alora dise a el ce persones onesta no condui en acel modo! Acel es un odiable! El recomenda un copior e no conose ci el recomenda! La xico es abitual tarda a cada dia par du, par tre oras. Esce acel es un copior? Per me esta du-tre oras es plu cara ca du-tre anios per un otra! Si el veni, me va maldise el como un can, me no va paia mone a el e me va ejeta el! On no pote oserva formalia con tal persones!”

“Tu dise acel a cada dia, ma entretempo el continua veni e veni.”

“Ma oji me ia deside. Me ia perde ja sufisinte par causa de el. Tu pardona me, ma me va maldise el, maldise el como un caror!”

Ma alora, a fini, on oia un tintina. La erudita fa un fas seria, reti se e, levante sua testa a retro, vade a la sala de entra. Ala, prosima a la pendejacon, sua copior Ivan Matveitx ja sta, un joven de sirca des-oto anios, con fas oval, como un ovo, sin barba, en un jacon gastada e sin galoxes. El es sin aira e limpi atendente sua botas grande e torpe sur la tapeteta, e el atenta asconde de la servor la buco sur sua bota, de cual un calsa blanca protende. Vidente la erudita, el surie con acel surie longa, larga e alga bobo, cual apare sola a la fases de enfantes e persones multe simple.

“A, bon dia.” – el dise, estendente sua mano grande e moiada. “Esce tua garga ia boni?”

“Ivan Matveitx!” – la erudita dise con vose tremante, retira se e plia sua ditos de ambos manos. “Ivan Matveitx!”

Alora el salta a la copior, catura sua spala e comensa trema el debil.

“Cua tu fa a me!?” – el dise con despera. “Tu es un person orible e malida, u ce tu fa a me! Tu rie a me, tu burla me? Si?”

Ivan Matveitx, judinte par la surie cual ancora no ia desapare de sua fas, ia espeta un reseta tota diferente, e donce, vidente la fas de la erudita espirante coleria, el estende an plu sua fas oval e abri sua boca con stona.

“Cua… cua es lo?” – el demanda.

“E tu demanda ancora!” – la erudita lansa sua manos a supra. “Tu sabe tempo es tan cara per me, e tu es tan tarda! Tu es tarda par du oras!… Tu no teme Dio!”

“Me no veni de casa aora.” – Ivan Matveitx murmura, desliante nondeside sua xarpe. “Me ia es a la selebra de nom de mea tia, e mea tia abita sirca ses cilometres de asi… Si me ia ta vade direta de casa, alora acel ia ta es un otra cosa.”

“Veni, pensa, Ivan Matveitx, esce lo ave lojica en tua atas? Asi on nesesa fa labora, labora urjente, e tu vaga a selebras de nom e a tias! A, deslia plu rapida tua xarpe orible! Acel, a fini, es nontolerable!”

La erudita salta denova a la copior e aida el a desmarania la xarpe.

“U ce tu es un fem campanial… Veni!… Plu rapida, per favore!”

Ensoflante sua nas en un teleta susia e plietosa e ajustante sua jaca gris, Ivan Matveitx vade tra la salon e la sala de senta a la studio. Asi, per el, la loca, la paper e an la sigaretas es ja preparada a multe tempo a ante.

“Senta, senta.” – la erudita urje, frota nonpasiente sua manos. “Tu es un person nontolerable… Tu sabe ce la labora es urjente, e tu es tarda. On debe reproxa tu. Veni, scrive… Sur cua nos ia para?”

Ivan Matveitx plani sua capeles capelonosa e ru cortida e prende sua pen. La erudita pasea de angulo a angulo, consentra se e comensa dita:

“La esense es… virgula… ce alga, per dise, formas fundal… tu ia scrive? – formas es sola condisionada par la esense mesma de acel prinsipes… virgula… cual trova sua espresa en los e pote corpi se sola en los… De linia nova… Ala, serta on ave un punto… La plu de autonomia presenta… presenta… acel formas, cual ave no tan multe carater political… virgula… como carater sosial…”

“Aora la xicos de liseo ave un otra uniforma… gris…” – Ivan Matveitx dise. “Cuando me ia studia, lo ia es plu bon per me: on ia porta uniformas…”

“A, scrive, per favore!” – la erudita coleri. “Carater… tu ia scrive? Parlante sur cambias, pertinente a la organiza… de funsionas statal, e no a la regula de la vive de la popla… virgula… on no pote dise ce los difere par la nasionalia de sua formas… la tre parolas final en sinias de sita… ai, ai… tx tx… Alora cua tu ia vole dise sur la liseo?”

“Ce on ia porta un otra uniforma a mea tempo.”

“Aha… vera… E tu ia abandona la liseo a multe tempo a ante?”

“Ma me ia dise ja a tu ier! Me no studia ja tra tre anios… Me ia sorti de la clase cuatro.”

“E perce tu ia abandona la liseo?” – la erudita demanda, regardante la scriveda de Ivan Matveitx.

“A, par causa de la situa a casa.”

“Denova me debe parla a tu, Ivan Matveitx! Cuando, a fini, tu va abandona tua abitua de estende linias? En un linia on debe no es min ca cuatrodes leteras!”

“Cua, tu pensa ce me fa acel intendente?” – Ivan Matveitx dise ofendeda. “Ma en otra linias on ave plu ca cuatrodes leteras… Tu conta. E si lo pare a tu ce me estende, alora tu pote redui mea paia.”

“A, acel no es la problem! Un tal person nondelicata, vera… Apena alga cosa, tu parla de mone. La gol es esatia, Ivan Matveitx, esatia es la gol! Tu debe abitua se a esatia.”

La servor trae a en la studio sur un plato du tases de te e un sesto con pan seca… Ivan Matveitx, torpe, prende sua tas con ambos manos e comensa bevi instante. La te es tro calda. Afin el no arde sua labios, Ivan Matveitx atenta fa sorbes peti. El come un pan seca, alora un otra, la numero tre, e, regardante vergoniosa la erudita, el estende timida per la numero cuatro. Sua sorbes ruidosa, sua mastica fame e la espresa de famia avar en sua suprasiles levada irita la erudita.

“Fini plu rapida… Tempo es cara.”

“Tu dita. Me pote e bevi e scrive a la mesma tempo… Sinsera me ia fami.”

“An plu, tu vade par pede!”

“Si… E u la mal clima! En nosa rejiones a esta tempo lo odori ja como primavera… En tota locas on ave stangetas, neva fondeda.”

“Tu es, tu pare, de sude?”

“De la rejion Don… E en marto nos ave ja primavera completa. Asi lo jela, tota persones vade en jacones, ma ala on ave erba… en tota locas lo es seca e tu pote an catura tarantulas.”

“E perce catura tarantulas?”

“Em… par causa de no cosa per fa…” – Ivan Matveitx dise e suspira. “Catura los es divertinte. Tu fisa un peseta de pega a un filo, tu basi la pega a en la tunel e tu comensa bate la tarantula sur sua dorso con la pega, e el, maldiseda, va coleri, va catura la pega con sua pedetas, e va adere… E cua nos ia fa con los! Nos ia pila los, a veses, un plenibol de los e nos ia cade un bihorca en con los.”

“Cua es un bihorca?”

“Acel es un otra arania, como un tarantula. En un luta, un pote mata sento tarantulas.”

“Hm… Ma, sin duta, nos debe scrive… Sur cua nos ia para?”

La erudita dita un otra dudes linias, alora el senta e pleni se con pensa.

Ivan Matveitx, espetante en ce acel pensa, senta e, estendente sua colo, el atenta ordina la colar de sua camisa. La cravata no senta streta, la fisadores salta, e la colar a veses desordina se.

“Hm…” – la erudita dise. “Alora, tu ancora no ia trova un posto per se, Ivan Matveitx?”

“No. Ma do on va trova lo? Me, tu sabe, ia pensa vade a la soldatos voluntosa. E mea padre consela entra a la farmasia.”

“Hm… Ma lo ta es plu bon si tu ta entra a la universia. La esamina es difisil, ma con pasientia e labora asidua on pote tolera lo. Ocupa se, leje plu… Tu leje multe?”

“Sinsera, poca…” – Ivan Matveitx dise, ensendente sua sigareta.

“Tu ia leje Turgenev?”

“N-no…”

“E Gogol?”

“Gogol? Hm!… Gogol… No, me no ia leje!”

“Ivan Matveitx! E tu no senti vergonia? tx-tx! U ce tu es un bon om, tu ave tan multe cosas orijinal, e subita… tu no ia leje an Gogol! Per favore, leje! Me va dona lo a tu! Leje lo obligante! O nos va disputa!”

Silentia aveni denova. La erudita semi-reclina sur la seja reclinante mol e pensa, e Ivan Matveitx, lasante la colar en pas, dirije tota sua atende a sua botas. El no ia nota a ante como du stangetas grande ia formi su sua pedes de neva fondente. El senti vergonia.

“Alga cosa no coere oji…” – la erudita murmura. “Ivan Matveitx, tu, tu pare gusta ance catura avias?”

“Acel es en autono… Asi me no catura, ma ala, a casa, me ia catura sempre.”

“Serta… bon. Ma nos nesesa ancora scrive.”

La erudita leva desidosa e comensa dita, ma pos des linias el senta denova sur la seja reclinante.

“No ja, probable, nos va pospone asta matina doman.” – el dise. “Veni a matina doman, sola plu temprana, sirca la ora nove. Dio garda tu de tardia.”

Ivan Matveitx depone sua pen, leva de la table e senta sur un otra seja. Sinco minutos pasa en silentia, e el comensa senti ce el debe parti, ce el es plu ca nesesada, ma en la studio de la erudita lo es tan nidin, luminada e calda, e la impresa de pan seca dulse e te dulse es ancora tan fresca, ce sua cor dole a an la pensa de casa. A casa – povria, famia, fria, padre malumorosa, reproxas, ma asi lo es tan pasosa, cuieta e on interesa se an a sua tarantulas e avias.

La erudita regarda sua orolojo e prende un libro.

“Alora tu va dona a me Gogol?” – Ivan Matveitx demanda, levante.

“Me va dona, me va dona. Sola do tu freta, xico? Senta se, nara alga cosa…”

Ivan Matveitx senta e surie larga. Cuasi a cada sera el senta en esta studio e a cada ves el senti en la vose e en la regarda de la erudita alga cosa noncomun suave, atraente, familial. On ave an momentos cuando lo pare ce la erudita lia se a el, abitua a el, e si el maldise el per sua tardia, alora acel es sola car el senti la manca de sua parleta sur tarantulas e sur como on catura cardetas en la rejion Don.

Esta paje es presentada con la lisensa CC Attribution-Share Alike 4.0 International.
Lo ia es automata jenerada de la paje corespondente en la Vici de Elefen a 11 junio 2025 (15:13 UTC).